Sobre el confinament focalitzat i l’acreditació d’immunitat

                                                     Documento en castellano (pdf)

                                                     Document en català (pdf)

De cara a la sortida del confinament van sorgint algunes propostes com són el confinament focalitzat i el carnet d’immunitat, prenent com a model el que s’ha fet a la Xina, un règim polític autoritari. A Wuhan el 8 d’abril es va iniciar un desconfinament basat en la “targeta verda”, que certifica que la persona està lliure de malaltia i pot circular sense restriccions. El passat 6 d’abril el govern espanyol va aprovar una llei que li permetia geolocalitzar tots els ciutadans espanyols.  La Junta de Castilla y León anunciava el passat 7 d’abril un carnet d’immunitat on a través d’una aplicació la persona pogués justificar el seu estat immunitari “i poder-la presentar on se li pugui requerir”. La idea al nostre entorn l’ha popularitzat el doctor Oriol Mitjà, que ha presentat un document d’estratègia pel desconfinament a Catalunya on una de les eines és l’acreditació immunitària també anomenat passaport serològic.

Malgrat que en la situació actual d’epidèmia i aïllament ens podem sentir molt vulnerables i tenir la temptació de prioritzar la seguretat (o una falsa sensació de seguretat) per sobre d’altres valors i deixar-nos arrabassar drets, creiem que val la pena parar-nos a pensar en aquestes mesures. Volem aportar unes idees per contribuir a aquesta reflexió ètica.

Sobre el confinament focalitzat:

La proposta del confinament focalitzat consisteix a mantenir aïllades o tornar a aïllar les àrees on es detectin rebrots de la infecció. Tenen el mateix risc de contagi les persones que viuen en els barris de rendes altes, que els de rendes baixes? Avui ja sabem que la resposta és contundent: no. A la ciutat de Barcelona es veu un clar gradient de la presència de malaltia proporcional al nivell socioeconòmic. Tampoc les conseqüències del confinament sobre la salut i l’economia són iguals en les persones de diferent nivell socioeconòmic. Les més greus les pateixen les persones empobrides, que viuen en barris humils, amb feines mal remunerades. Que tenen menys accés a la informació i a les mesures de protecció. Plou sobre mullat.

No hi ha evidències científiques que aquesta mesura sigui bona per frenar la pandèmia però sí que estem presenciant el dany que fa el confinament. Dany que es reparteix segons la llei de cures inverses: fa més mal als més vulnerables (nens, pobres, dones maltractades…). Per això demanem prudència i ens preguntem: en cas d’establir-se aquesta mesura que ataca directament l’equitat, què es farà per compensar aquest dany?

En un confinament focalitzat es podria donar la situació d’una ciutat funcionant amb prou normalitat i els barris pobres aïllats i confinats. Malgrat que hi hagués evidència, ens hem de preguntar si volem ser raptats, clausurats a casa, i a sobre en aquest cas per grups i per classes socials.

Si malgrat tot es decideix fer un confinament focalitzat de manera transitòria, caldrà evitar estigmatitzar les zones afectades i tenir en compte aquesta iniquitat per compensar-ho des de la cosa pública, des d’una ètica cívica, entenent la societat com un conjunt interdependent que ens necessita a tots per funcionar, i valorar que en aquest cas demana el sacrifici d’uns quants pel suposat benefici de molts, en una aplicació més en aquesta epidèmia d’una ètica utilitarista.

Creiem que hi hauria una altra manera de sortir del confinament que no vulnerés els drets de tots, que protegís els més fràgils i repartís l’esforç de manera més equitativa entre tots els membres de la societat. Urgeixen alternatives i respostes.
Sobre l’acreditació d’immunitat: 

El carnet d’immunitat consistirà en dotar les persones d’una identificació immunitària, conforme han passat o no la malaltia, això anirà vinculat a alguns drets (circular lliurement, ús de transport públic, lloc de treball…). De nou desconeixem el nivell d’evidència d’aquesta mesura a l’hora de contenir una pandèmia, la qual cosa obliga a la prudència, que no veiem en el document “Eines i estratègies pel desconfinament durant el brot de coronavirus a Catalunya”. De fet, en un comunicat recent la OMS desaconsella el carnet d’immunitat per desconeixement sobre l’efectivitat de la immunitat mediada per anticossos i que promoure’ls pot incrementar el risc de transmissió continuada. Des del grup d’ètica de CAMFIC creiem que marcar les persones basant-se en una malaltia i atorgar-los diferents drets no és admissible.

 Justícia i iniquitat

D’entrada, aquesta proposta atempta contra el principi de justícia. És obertament discriminatòria, ja que atorga diferents drets segons l’estat immunològic determinat per uns tests. Restem astorats que tiri endavant la proposta quan es desconeix si la malaltia genera immunitat a llarg termini, immunitat homogènia en totes les persones que han passat la malaltia (asimptomàtics o amb malaltia greu), i no disposem d’eines fiables per determinar-la com admet el propi document.

Pot també generar iniquitats per l’accés a l’hipotètic certificat d’immunitat. On i com es farà el test ràpid? N’hi haurà per tothom? Actualment no n’hi ha ni per diagnosticar i decidir tractaments,  i ara tot just s’ha començat a fer a les treballadores de residències que estan en contacte amb els més fràgils. En el moment de redactar l’informe, abans d’aplicar la mesura, ja han aparegut clíniques privades oferint tests i carnets d’immunitat per un “mòdic” preu.

Si es realitza amb una aplicació mòbil (app) amb geolocalització de les persones, què passarà amb aquelles que no tenen accés a l’app ( no tenen telèfon mòbil, o si el tenen no tenen accés a app)? La mesura s’oblida de nou de les persones més desafavorides.

Creiem que basar l’estratègia de desconfinament progressiu en aquest test pot conduir a injustícies, perquè hi haurà persones que no puguin accedir al seu treball o sortir al carrer pel fet de no disposar del carnet per qüestions com haver patit la malaltia al domicili sense haver-se realitzat proves o la pròpia fal·libilitat de la prova. Són conseqüències molt importants per la vida i la salut de les persones com per dependre d’un certificat d’idoneïtat immunològica.

Autonomia i intimitat

Respecte les mesures de geolocalització aprovades pel govern, alguns juristes alerten que obre una porta molt àmplia al control de la intimitat per part dels governs. Per altra banda, les dades de salut formen part de les dades més íntimes i dignes de protecció de la persona. Obligar a disposar d’un carnet d’immunitat que les autoritats ens podran requerir per poder treballar o sortir al carrer atempta contra aquesta intimitat. Com veuríem propostes com un “carnet de negativitat de VIH” per entrar a una discoteca? Com avisa Yuval Noah Harari, ens situen en una falsa elecció entre seguretat i intimitat, quan segons ell podem i hem de reclamar les dues. Hem de trobar una manera d’organitzar-nos que sigui més justa i que no obligui a vulnerar sistemàticament els drets i la intimitat de les persones. Qui vol més seguretat? Qui vol seguretat a canvi que l’estat ens controli?

Valors

Tots tenim por. Més enllà d’aquesta cal confiar en les persones. Altres malalties infecto-contagioses també impliquen un aïllament de la persona afectada, un seguiment dels contactes estrets i un seguiment actiu del seu compliment. Haver de validar a través d’un carnet l’estat de salut d’una persona revela desconfiança. Ens diuen que el que ens diu l’altre no té valor, només el té validat per un carnet que emet una institució. Necessitem una dada objectiva que validi el que l’altre ens està dient. Traspassem la confiança en les persones per la confiança en la institució. Carnet implica desconfiança. Estem prenent com a exemple la gestió realitzada per un país autoritari. S’ha proposat, a les famílies de nens amb autisme, marcar-los amb un llaç blau per poder ser al carrer sense ser recriminats. És una tria de quins valors volem fer prevaldre en la societat que volem s’esdevingui després. I de com ens volem tractar/relacionar les unes a/amb les altres. També implica infantilització de la societat. Ens diuen: “no sabeu contenir-vos, sou irresponsables”. No hi hauria altres maneres? Que potenciessin la responsabilitat i en sostinguessin la vida, sobretot en les situacions més vulnerables. Idealment i seguint el raonament de Harari, seria bo promoure la confiança en les persones, i per tant també en les institucions i aconseguir que estiguéssim ben informats per a poder prendre millors decisions.

Actualment amb la policia als carrers controlant i perseguint els ciutadans i, fins fa ben poc, amb l’exèrcit als mitjans informant de la situació, s’ha optat per un model de salut pública policial, quan seria més desitjable una salut pública basada en la confiança de les persones, en els determinants socials de salut i malaltia.

Durant aquest confinament s’han observat conductes autoritàries per part de les autoritats i la població (policies de balcó, per exemple). El carnet d’immunitat pot reforçar conductes d’aquest tipus. Inevitablement ens haurem de preguntar: volem travessar aquesta línia i quin preu n’estem disposades a pagar? Quins drets estem disposats a perdre per un virus? Des del grup d’ètica de CAMFIC diem: no volem ser marcats en funció d’una malaltia, ni amb llaços blaus ni amb carnets d’immunitat. Hi ha models alternatius que fomenten la responsabilitat de les persones i el respecte a la vida de tots.

Estem en un moment d’inflexió en el que ens cal pensar com volem la societat del futur. Com diu Yayo Herrero: “necessitem comprendre’ns com a persones vulnerables, necessitades de les altres, desenvolupar i reaprendre la capacitat de fer coses en comú. (…). No és un treball només d’expertes, fan falta totes les mans, tots els caps, tots els cors. En el fons és una qüestió d’amor”.