Enviat per: Grup d'ètica CAMFiC | Octubre 25, 2018

Posicionament del grup d’ètica de la CAMFiC sobre la proposició de llei per a la regulació de l’eutanàsia

l’eutanàsia

El 9 de maig de 2018  el ple del Congrés va aprovar prendre en consideració una proposta de llei per a reformar el Codi Penal per a la regulació de l’eutanàsia.

El grup d’ètica de  la CAMFiC, a instàncies de la Junta directiva de la Societat, ha elaborat aquest document de posicionament sobre el dret a les persones a decidir sobre el seu final.

El document no entra en qüestions que representen altres debats vinculats amb el tema com són:

Quins han de ser els actors que participin i col·laborin en un suïcidi assistit o eutanàsia?

Ha de considerar-se una activitat professional?

Si és així, com es regula el dret d’objecció?

Calen canvis en el Codi Deontològic?[1]

La posició del grup

El grup el formen persones de pensaments i sensibilitats diferents que fa que en algun tema no hi hagi una posició única i així ho assumim i explicitem.

Tot i això, cal dir que dins del grup és gairebé unànime la posició favorable a encabir a l’ordenament jurídic la possibilitat que les persones puguin acabar voluntàriament amb la seva vida (una fórmula pot ser, com en altres països, la despenalització o bé la legalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit). Aquesta posició majoritària basa el seu raonament ètic en el dret de les persones a disposar de la seva vida de forma autònoma.

Les persones tenen el dret a ser ateses, respectant les seves conviccions i els seus valors.

Les persones tenen dret a una vida digna, que és un concepte del tot subjectiu i personal i que pot ser independent del seu estat de salut.

Les persones tenen el dret a l’autonomia i, per tant, a decidir, fins i tot sobre la seva vida, incloent la decisió de finalitzar-la voluntàriament.

I aquest dret el tenen tant per mantenir-la (no poden ser “eutanasiats”, sense la seva petició explícita) com per perdre-la.

Existeix, però, una posició molt minoritària dins el grup que considera que els raonaments a favor són moralment inacceptables. Aquesta posició basa el seu raonament ètic en el valor de la vida, com a bé superior a l’autonomia, del qual cada persona no en pot disposar lliurement.

És clar que ambdues postures són irreconciliables i, en una societat plural que, a més, sembla que majoritàriament està a favor de la despenalització/legalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, és més que probable que s’arribi a la solució de despenalitzar/legalitzar aquestes actuacions en benefici (i sense prejudici per la postura contrària) d’aquells que les consideren pràctiques moralment correctes.

Cal que la societat sigui respectuosa (des del punt de vista legal) amb les dues postures: permeti a qui vulgui exercir el seu dret a finalitzar la vida i respecti la decisió dels que creuen que aquesta decisió no els correspon com a individus.

En tot cas, la despenalització/legalització s’ha de fer amb un seguit de garanties  i elements ètics:

  1. Respecte a la voluntat de la persona sobre les circumstàncies en les quals vol finalitzar la vida (la persona sempre ha de ser competent en el moment d’explicitar-ho i es pot concretar a través del seu representant si perd la competència).
  2. Cal, per tant, sempre un consentiment informat, i reiterat, amb totes les garanties per assegurar la comprensió de la dimensió de la decisió.
  3. Assegurar que les persones que prenen la decisió d’acabar amb la seva vida no ho fan per manca de recursos per garantir-los la cura i el confort dins de les seves limitacions.
  4. Assegurar la mateixa qualitat d’atenció sanitària per a les persones, independentment de la voluntat que manifestin.
  5. Actitud de neutralitat dels professionals sanitaris davant d’aquesta situació. Ajudaran en qualsevol cas, a prendre la decisió de forma autònoma (facilitant la informació necessària) i a aplicar-la de la millor manera en benefici del benestar del pacient.
  6. En cas de que la persona decideixi optar per finalitzar voluntàriament amb la seva vida, a més d’assegurar que ho fa (o ho va fer) en plena competència, conscient, informada i de forma lliure, cal facilitar un temps raonable de reflexió que permeti reiterar la decisió (o canviar-la).
  7. Cal garantir el dret del pacient a l’atenció professional adequada i el no abandonament en cap cas.

En una societat compassiva, curosa amb les persones vulnerables, el desig d’acabar amb la pròpia existència ha de ser interpretat com l’última sortida davant d’un patiment personal immens i irreversible.

Davant el sofriment només hi cap la compassió, què podem fer per a revertir-lo? La pregunta no només va dirigida als professionals sanitaris, la por a la vellesa, a la degradació física, a la soledat, a la precarietat econòmica no són preguntes per a metges, infermers o psicòlegs, sinó per a la societat en el seu conjunt. Com a membres d’una comunitat, què podem fer per a pal·liar-los?

Actuar sobre els condicionants ultrapassa la responsabilitat del metge i concerneix a la societat en el seu conjunt.

Amb independència de l’orientació que els legisladors vulguin donar al reconeixement del dret a l’autonomia del pacient en situació terminal o de greu discapacitat, és imprescindible assegurar una correcta atenció a les persones que estan arribant al final de la seva vida: una atenció integral pal·liativa de qualitat i digna, des d’una perspectiva de recursos materials, humans i assegurant l’equitat en l’accés.  Aquesta correcta atenció s’ha de donar en qualsevol cas, és recomanable que sigui propera (liderada per l’EAP) i està desvinculada del debat sobre la regulació legal de l’eutanàsia i el suïcidi assistit.

 

Annexos

  1. Recull de definicions de conceptes relacionats amb la mort

Eutanàsia

Accions realitzades per altres persones, a petició expressa i reiterada d’un pacient que pateix un sofriment físic o psíquic com a conseqüència d’una malaltia incurable i que ell viu como a inacceptable, indigna i com un mal, per tal de causar-li la mort de manera ràpida, eficaç i indolora.

Suïcidi assistit o auxili al suïcidi

Es la acció d’una persona que pateix una malaltia irreversible per acabar amb la seva vida i que compta amb l’ajuda d’algú altre que li proporciona els coneixements i els mitjans per fer-ho. Quan la persona que ajuda és el  metge, parlem de suïcidi mèdicament assistit. Conducta o actuació mitjançant la qual la persona mateixa posa fi a la seva vida amb l’ajuda d’una altra, que coopera amb actuacions que no són pròpiament l’acció directa de causar-li la mort.

Limitació de l’esforç terapèutic

Actualment es parla més d’adequació de l’esforç terapèutic. És l’abandonament o no inici de tractaments que tinguin per finalitat perllongar la vida

Obstinació terapèutica

Utilització de tractaments que no tenen més sentit que la prolongació de la vida biològica del pacient.

Sedació en l’agonia (o terminal)

Consisteix en la disminució deliberada de la consciència del pacient amb ’administració de fàrmacs que produeixen sedació profunda, amb l’objectiu d’evitar un patiment insostenible, provocat per símptomes refractaris a altres tractaments.

La sedació és un recurs terapèutic més i, per tant, èticament neutre. El que fa que sigui acceptable o reprovable és el fi que busca i les circumstàncies en què s’aplica.

La bona pràctica implica conèixer les indicacions: patiment refractari en moments propers a la mort. Cal conèixer els tipus i dosis de fàrmacs a usar i ajustar les dosis.

Voluntats anticipades

Són l’expressió dels desigs, prioritats o decisions d’una persona formulats de forma anticipada en previsió que arribi un moment que, la situació d’incapacitat en què es trobi no li permeti manifestar-los.

Despenalitzar

Donar a una determinada conducta, fins aquest moment castigada pel Codi Penal, la categoria d’acte permès per la llei sota determinats condicionants i requisits que, si s’incompleixen, l’acte en qüestió serà igualment castigat.

Legalitzar

Donar a una determinada conducta, fins aquest moment castigada pel Codi Penal, la categoria d’acte permès per la llei, quedant ja fora de la norma sancionadora a tots els efectes, sense condicionants ni requisits. La legalització implica el reconeixement d’un dret exigible per part del ciutadà davant dels tribunals, i correspon a una conducta normalitzada socialment.

 

  1. Un breu repàs històric

La disponibilitat de la pròpia vida, fins i tot per a decidir quan i com acabar-la, és el nucli del debat ètic tant de l’eutanàsia com del suïcidi assistit.

La valoració social sobre la mort voluntària canvia al llarg de la història i les cultures. Ens centrarem de forma breu en la valoració en la cultura occidental, conscients que altres cultures (la oriental, Inuit…) puguin tenir visions molt diferents de la nostra.

La mort voluntària en la cultura grega era considerada com un crim fins a l’aparició dels estoics, que defensen la possibilitat de “abandonar el teatre de la vida” quan aquesta deixa de ser lúcida.

A l’Edat Mitjana i fins el segle XVIII es rebutja la mort voluntària excepte en aquells casos que significa un sacrifici voluntari per a testimoniar la fe (màrtirs), per a salvar la vida d’altres o en el cas de les guerres justes.

Al segle XVIII els  empiristes defensen la mort voluntària com a símbol de llibertat enfront d’una realitat que encadena, turmenta i desespera. I els existencialistes del segle XX entenen que la mort voluntària és un acte lliure i valent d’elecció, l’últim consol d’una ànima turmentada.

En relació a la societat, el judici moral es fa en funció de com tracta a les persones, en un extrem hi ha les societats que eliminen a les persones que ja no són útils i en l’altre les que es bolquen en ajudar als més fràgils a viure de la millor manera possible

En el nostre entorn actual la situació és de complexitat. Vivim en una societat en la qual s’enalteix la joventut i la bellesa i, al mateix temps, la mort s’ha convertit en un tabú. En aquest mateix entorn l’esperança de vida s’ha allargat i l’envelliment de la població, l’acumulació de patologia i la fragilitat són ineludibles. Les famílies han sofert un canvi ja que amb freqüència no disposen temps o espai per cuidar a les persones dependents i, en el cas de la gent gran, pot suposar una institucionalització no desitjada i un progressiu aïllament que pot condicionar la pèrdua del sentit de la vida

S’hi ha afegit en el debat posicions que pretenen que les unitats especialitzades de cures pal·liatives evitaran les peticions d’eutanàsia, posició que considerem errònia. El debat és i ha de ser social i les raons que porten a una petició d’eutanàsia o suïcidi assistit no han de ser mai per manca d’atenció.

Com a  metges de família ens sentim interpel·lats per aquest patiment i és el nucli de la nostra missió acompanyar els nostres pacients fins al final dels seus dies. La nostra posició privilegiada de coneixement longitudinal dels pacients ens permet conèixer els seus valors, la seva història personal, el seu entorn familiar i social. Els metges de família ocasionalment salvem situacions de risc vital, en altres diagnostiquem processos en estadis precoços que permeten prolongar la vida, però, sobretot, acompanyem en el viatge de la vida als nostres pacients, donant consol i protecció davant la intempèrie, més enllà dels fàrmacs, amb la nostra presència.

 

Accés al document sencer

[1] A l’annex hi ha glossari per aclarir conceptes que sovint es confonen i també un breu repàs per la història del pensament al voltant del tema.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: